Puchol II
Qui sóc
El meu nom és Francesc Xavier Puchol i Catalunya, encara que em coneixen com Puchol II, i sóc pilotari professional. Vaig nàixer en Vinalesa, València, el 1991 i, des d’aleshores, m’he esforçat per arribar al més alt del món de la pilota valenciana.
Actualment sóc esportista d’elit i compte amb el títol de Campió Individual en la modalitat d’escala i corda, la que sempre ha sigut la meua modalitat preferida.
A més, sóc graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Durant tota la meua vida he estat envoltat d’esport i, gràcies als meus estudis, ara puc ajudar a que altres persones gaudisquen en l’activitat física tant com ho he fet jo fins ara.
La meua història
Una tradició familiar
El meu lligam amb la pilota valenciana té molta història: mon pare i el meu avi van ser pilotaris de nivell i ells van fonamentar que el primer regal que recorde siga un guant i una vaqueta.
Prompte em van vestir de pilotari i em van inscriure al CP Vinalesa, el club del poble on vaig donar les meues primeres passes com a pilotari i va ser allí on vaig construir el meu caràcter com a persona i pilotari.
Durant el meu pas a les Escoles Esportives de Vinalesa em vaig carregar d’il·lusió, em van transmetre tant de sentiment per aquest esport que ara sóc jo el que motive a menuts i majors del poble, i del voltant, per començar a practicar pilota valenciana.
Actualment sóc ambaixador del projecte Endavant Pilota Valenciana, emmarcat dins el programa Endavant Esports del Villarreal CF, que té com a propòsit impulsar la pilota valenciana a la Província de Castelló.
Esforç, tradició i ganes. Aquests tres sentiments identifiquen el que sóc actualment. Sóc esforç a cada entrenament, tradició al joc i ganes perquè la pilota siga reconeguda dins del món de l’esport.
L’esport m’ha ajudat a consolidar els fonaments que considere imprecindibles en la meua vida. Estic molt agraït pel que la pilota valenciana m’ha aportat: he descobert que per a qui confia en sí mateix i mai es rendeix, els limits són únicament línies des d’on plantejar-se un nou objectiu.
Ara, mirant enrere, sé que he aconseguit arribar a moltes metes que en algun moment em van parèixer impossibles, però també tinc clar que la línia d’infinit no existeix per als somnis i que conformar-se no va en el meu caràcter.
Sempre tinc la mirada marcada en l’endavant, en el que està per vindre o, millor dit, on jo vull arribar.